Vespertina # 1: Carles Camps Mundó i Josep Maria Fulquet, al Caffè San Marco 12-4-2018

Vespertina # 1: Carles Camps Mundó i Josep Maria Fulquet. Lectura de poemes i tertúlia al Caffè San Marco 12-4-2018. Les Vespertines son sessions literàries on autors llegeixen parts de obres seves i es fa tertúlia posteriorment. Aquesta ha estat la primera. La bona acollida farà que tingui continuitat, en principi un cop al mes.

El local interior del Caffè San Marco plè de gom a gom; una bona manera de començar amb les Vespertines, a pocs metres de la pastisseria del mestre Foix, poeta al que els protagonistes de avui van coneixer i tractar, i que sens dubte va tenir una influència notable en les seves obres. Arrenquem posant el llistó ben alt, amb dos grans poetes de la mateixa generació, amics desde fa molts anys, tots dos guanyadors del Premi Carles Riba, i tanmateix tan diferents i tan complementaris. Carles Camps, un tresor per les tertúlies, extrovertit, de discurs exhuberant i interessant, font inesgotable de anècdotes sempre adients, i en canvi amb uns poemes generalment curts i contundents, directes, durs, sense concessions. Josep Maria Fulquet, més introvertit, més parc en la paraula parlada al públic, més de conversa a dos, cara a cara, i en canvi amb un discurs poètic estructurat en llargs poemes que flueixen elegants i subtils, complexos i suggeridors de imatges i emocions que es desborden, i plens de referències gens forçades brollades de la seva erudició literària. Tots dos tracten a la seva  manera la relació amb un cert dolor que ve de viure. No vull dir que siguin pessimistes o tristos, sino que quan un ha viscut molts anys inevitablement es veu confrontat amb el dolor, tard o d’hora; i és aquesta confrontació una font de inspiració per als grans artistes. Dolor físic, tangible, en el cas del Carles, degut a una malaltia afortunadament superada; un enemic orgànic que espanta i que enlloc de a la desesperació el porta a una reflexió tan profunda que no es pot expressar en prosa. Dolor de naturalesa més espiritual en el cas del Josep Maria; un dolor derivat de la constatació de que amb el pas dels anys anem perdent somnis, ideals, esperances; que ens anem deixant parts de nosaltres mateixos enrera, que en certa manera anem desapariexent.  Dos poetes extraordinaris que cal llegir amb calma i atenció, i que continuen la tradició de la gran poesia catalana moderna, construida per Foix, Riba, Carner, Espriu i Vinyoli, per a citar-ne tan sols uns quants. Això que he dit és el que a mi m’ha suggerit la lectura de la seva obra. Si és el que ells volien suggerir ja no ho sé.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *